(3) Pamplona, Señorío de Bertiz , San Juan de Luz ( Francia)

Después del tradicional desayuno, con la panza llena y pudiendo pensar bien, tal como dicen los filósofos, nos dirigimos a Pamplona. Una bella ciudad, anchas y limpias sus calles. La catedral, hermosa con su claustro, y su museo "una pasada" con piezas de valor y calidad artística. Los instrumentos reconstruidos haciendo gala de historia y talento. Los libros de "escriptorium" los pudimos fotografiar porque estaban a nuestro alcance. Un claustro privilegiado de una bellesa sorprendente. Así, en Aragón es el ladrillo el protagonista, en Navarra es la piedra ,y finas manos de escultor. La sala de las vírgenes autóctonas de Navarra, un vestido auténtico de pelegrino ornamentado con conchas, y su sombrero también haciendo el conjunto una maravilla museística.

San Juan de Luz, bonita población de vasco francesa ,con puerto y barcos anclados. Impresiona su iglesia, que es muy original, con sus pisos de madera alrededor de los muros como si de un teatro se tratase, al centro, al cañon de la iglesia se suspende un barco de vela, quizá ballenero, significado quizá de otros tiempos, de otros siglos. Me viene a la memoria el fuerte de La Concha, donde se divisió la última ballena en el siglo XIX. y con señales de humo informaban a los pescadores del puerto.
Su playa es ancha, larga. El día es muy bueno, con sol, el agua tranquila mientras vemos como la máquina de limpieza dignifica y allana la playa dejándola como cuál patena.
Sus calles son de "coquetona ciudad" el encanto de las pequeñas poblaciones marineras de Francia, con interesantes boutiques y comercios, con géneros de interés artesano para los visitantes. Cuchillerias con buenos cuchillos de calidad. La pérgola, donde los músicos tocan sus conciertos. La farmacia de Luis XIV, eso dicen los letreros está abierta al público, claro está que su majestad ya no vive. Todo esto tiene su encanto. Los colores no son mediterrasneos son colores del norte.
Después, nos fuimos a ver una montaña llamada Larrun (Montaña Vasca) montaña sagrada del país vasco con su trenecito de cremallera y su vista maravillosa, aunque dicen que existe, no la vimos, puesto que cada vez que vamos a Francia y nos toca subir a un trenecito nos quedamos sin trenecito y sin ver la maravilla de paisaje, que no dudamos exista, pero por cuestión de fe decimos que allí está.( El tren de Larrun/Larrungo trena. Le petit train de La Rhune.
( e-mail: train.rhune@wanadoo.fr - Web: http://www.rhune.com/)

Finalmente nos toca volver a Oronoz, pero antes pasamos por Elizondo, en una mañana espléndida y en un momento que los niños celebran su primera comunión. Iglesia con un altar moderno pero de reproducción de un modelo de renacimiento, y dorado con oro fino y bruñido, da una gran sensación de riqueza artística como en las grandes catedrales. Gran fervor sentimos en este templo. Plegarias en castellano y cánticos en euskera. Una pantalla iba proyectando los canticos en euskera y la misa se hacia en castellano. Y al salir, en el recinto de la iglesia, una escultura de hierro, como si fuera un juguete para niños, de Oteiza, artista que es profeta en su propia tierra.

Visitamos por la tarde el Señorío de Bertiz ( quedó claro que una cosa es el señorito de Bertiz y otra el señorio). Una gran extensión de hectáreas hacen del parque natural un rico parque que con sus 20.000 hectareas puede presumir de riquesa natural, con su cedro centenario considerado como patrimonio natural del parque.
Personalmente me impresiona el parque, a la entrada, cuando ves siete esculturas, seis metálicas y una de cemento, un monumento a la dama Lamia, (ser fantastico y bello como sirena, represntada pcon un espejo y un peine de oro, surge entre las aguas ) esculturas de los alumnos de Chillida convirtiendo así, el parque en un museo al aire libre, igual como se hizo en Canadá con Henry Moore. Esculturas de calidad, modernas, que ayudan a entender que Chillida fué un buen maestro y un magnífico escultor. También en San Sebastián, pudimos contemplar las esculturas delante del mar Cantábrico, " Los peines del viento" un símbolo para la ciudad y una obra de arte admirada en todo el mundo. La dama Lamía, nos recuerda a nuestras leyendas de la "dona d'aigua" la dama del agua que vive en los lagos, és una imagen fantastica de nuestra cultura ligada a la naturaleza.
Para nosotros, los visitantes de este parque conocemos algo de Chillida, por tener en nuestro barrio un elogio " El Elogio del Agua" fué de gran interés ver este parque y las esculturas de sus alumnos, y el verde para el pic-nic, y la sensación de paz, con los conciertos de los pájaros en su variada población hornitológica, además de la botánica.
Tambien el sello de nuestra asociación de Vecinos Coll-Vallcarca, consta de una alegoria: La escultura de Chillida el Elogio del Agua, La parroquia Románica del Coll, y el Puente de obra civil de Vallcarca.
En resumen diremos: que no será la última vez que volvamos por estos parajes y estas comunidades autónomas, para volver a ver sus maravillas.

Saludamos encarecidamente a todas las personas que han hecho que nuestro viaje haya sido entrañable. A todos sin excepción un cordial saludo. No decimos adiós, decimos: pronto volvemos!
AVCV sbarrau
Fotos. MRU/sbarrau

(2)Oronoz y San Sebastián

Llegamos por la tarde del primer día a Oronoz, al Hotel Urgain, de dos estrellas. Russó, la guía, contactó con Félix, quién repartió las habitaciones.Bajamos las maletas del autocar donde el chofer Juan, buen conductor, nos llevaría todos los dias sin ningun percance y con amabilidad "rara avis el Juan" por su amabilidad y buen trato . Subimos las maletas a las habitaciones con un ascensor. El hotel es de lo más original, es de dos pisos, como si fueran apartamentos,las habitaciones dan a un patio interior cubierto y resguardado de la lluvia,viento y nieve (cosa que no vimos ningún dia). Se convierte en un lugar acogedor, original, familiar y no le hacen falta más estrellas para subir de categoria, puesto que, la calidad y trato es superior a las estrellas. Cenamos, siguiendo los buenos hábitos navarreses con su tendencia al matriarcado y a dar buena comida y copiosa a los niños y después a los huéspedes, con la sonrisa en los labios... "¿ desean repetir, se han quedado con apetito?" Nooo! Noo! Gracias, vamos a tener que andar 4 kms. para darle paz al estómago, y volver el cinturón a su agujerito habitual!

Personalmente, tuve al segundo dia que ponerme otros pantalones que por mi previsión habia puesto en la maleta. Las señoras no divulgaron sus problemas con las faldas.
El desayuno, todos los desayunos, con una mantequilla excelente y tostada con mermelada, y con café con leche, servido con cafeteras grandes que las tenian que rellenar para sus clientes que se habian vuelto glotones.

Gracias a la mermelada, la manqtequilla, el ejercició después pude volver a ponerme los primeros pantalones. ( no os riais que os veo)

Salimos dirección a San Sebastián, al llegar existe cambio de guías. Russó, se va detrás del autocar i Beti Itsaso, ocupa su lugar y dirige la visita e indica las direcciones de la ciudad. Beti es vasca, es la guia de Akutxa, de la Caja Guipuzcoana, será quién nos enseñará San Sebastian, nos divulgará su historia de forma muy profesional y adaptada a la "visitantes" que tiene delante haciendo su léxico llano y entendedor. Itsaso es joven, agradable y tiene una bonita sonrisa. Cuando nos habla, creemos que lo hace con ilusión y cariño hacia nosotros ¡ hemos enfatizado! Tenemos suerte con Russó y con Itsaso, que vemos con énfasi de quién explica algo que ama, nos lo transmite de buen corazón, y de forma recíproca tambien compartimos con ella su información y ánimo para explicar su ciudad.

Una maravilla de ciudad, limpia por doquier, elegante com si fuera conservando su Belle Epoque, en el siglo XXI. Isaso, se dió cuenta que San Sebastián era una asignatura pendiente para muchos de nosotros, lo captó y fué ejercitando su trabajo, su don con esmero y sigo diciendo con cariño. Fué impresionante poder ver la sala de plenos del Ayuntamiento de San Sebastián, la misma Russó, no lo habia podido ver nunca antes en sus viajes! Cuando habla de historia de la ciudad y de los franceses, nos damos cuenta que sienten el mismo cariño que tenemos los catalanes con los franceses, especialmente, en la parte de Gerona y Ampurdan. Todos íbamos por el paseo de la plaza donde se halla el ayuntamiento, con la bolsa de papel con asas, de Akutxa, los ciudadanos de S.S. se hacian la idea de ver un grupo de turistas, especialmente ,cuando del grupo los de habla catalana así hablaban haciendo que las caras de algunas personas buscasen el origen de la lengua o nacionalidad, hasta que descubrian a los pocos segundos que se intercambiaban palabras en castellano. La visita a KUTXA, fué muy bien, un audiovisual bien elaborado con la imagen de personal muy joven y sonriente, daba la información del crecimiento y el deseo de servir en lo economico como en lo social a la sociedad vasca y tambien con animo de expasión. Por ello, nos vimos agraciados con la ayuda de Akutxa en esta excursion de cinco dias, con el servicio subvencionado, para la visita,la guia y la comida en la sidreria. (toda una experiencia)

Nunca había visto toneles tant grandes y con tanta capacidad. Al bajar la sidra con el chorrito fino hasta el vaso para decantar la sidra, me acordé del porrón de Catalunya y el de Aragón ( misma cultura en el siglo XV) pero, claro si así fuera, debías poner la boca en dirección al chorro. Aprendimos a poner el vaso, al segundo ya éramos maestros, y repetimos hasta que no dimos cuenta que para beber hay que comer y nos fuimos a la mesa que de forma familiar y comunitaria nos servian barras de pan, balacalo, choricitos y más.... fué una gran experiencia para los que estrenábamos S.Sebastián. Al terminar, las monitoras de nuestra asociación le regalaron un pequeño detalle hecho por ellas mismas a la guía Itsaso y tambien a Russó. Este dia fué bueno como lo serian los succesivos. Se oyeron ambulancias y hasta llegar a Barcelona no supimos nada del suceso, aunque alguien vió algun hombre armado metralleta en mano, cosa que impresionaba. Terminada la visita, volvimos a Oronoz, a cenar, quiero decir a seguir comiendo!

Fotos: mru/sbarrau

Navarra Mayo 2008 (1)

Por deferencia a los anfitriones, que nos atendieron con creces, en nuestro viaje y alojamiento escribiré en castellano porquè así prometí hacerlo.

Cinco dias entre Navarra y San Sebastián. Era una salida esperada, casi llenamos el autocar. Pero hay que decir que iba lleno de satisfacción, de ilusión, para ver paisajes de otras autonomías, de concocer otras cocinas, y aquí sí, que nació la emoción. Viajamos, contemplamos, hicimos cultura, nos cansamos de andar , de ver, de poner la narices en todas partes como hacen los niños y siempre sonriendo y riendo.Las gentes nos miraban y les pegábamos nuestro risa ( a veces escandalosa para ser adultos) pero, la emoción estaba presente, con buen "rollo" como dicen los escolares. Así que, tenemos un grato recuerdo de los paisajes, de las guías, de los anfitriones que "cuidaron" de nosotros, con aquello de .... " quiere comer un poco más? " normalmente decimos no. Pero, ¿quién les iba a decir que no? si con la sonrisa en los labios no ofrecían más !

Así que, el resultado se dejó ver al cabo de cinco dias, la balanza se había vuelto loca ¡ Dios mío! ¿que es eso? ¿Una sorpresa? ¿Un desastre? Casi todos habíamos engordado entre un kg, y dos!!! Y con tristeza aparente, y con la panza llena veíamos la necesidad de animarno a comer verduritas, pescado hervido, beber agua, hacer ejercicio, para perder aquello ganado. Porque si no lo hicíeramos así, la excursión nos saldria más cara porque deberíamos comprarnos ropa nueva de otra talla!

Claro que, todo eso son pequeñeces, porque pienso que todos, tanto nos engordamos de comer como de satisfacción, y con deseos de no volver a Barcelona. Nos hubieramos quedado todos con el verde paisaje, el bacalao, el buen trato, y tantas cosas más... diría que, nos hubiéramos hecho amigos de las brujas, para asistir a los akelarres y concoer las peripecias que mantenían los Zuamurdiarras con las brujas, así, podríamos escribir un màster y llegar a ser famosos,je,je, etc.etc.

Salimos de Barcelona, atravesamos Lérida, entramos en Aragón, y con alegría vimos porque la Russó lo explicó, que los monegros ya no lo tenían tan negro. El plan de regadío de la autonomía aragonesa después de un siglo de promesas, estaba dando buenos resultados. Los regadíos instalados por conductos subterráneos hacía que los campos desertizados se volvieran campos de labranza, y es cierto, vimos el verde de los cerales nacer de forma tímida ,pero estaba verde. Qué alegría nos comentaba un compañero! Mis abuelos en tiempo del Rey Alfonso, les prometieron el riego de los campos, y compraron campos y casa, y como el agua no llegaba, se vendieron, otra vez la casa y los campos y se fueron a la ciudad. Nunca es tarde cuando la dicha es buena, ahora ellos etarian contentos! me decía el comañero con la sonrisa en los labios. Así que la historia nos dice que esta tierra de los Monegros fué siempre castigada, primeros los romanos para construir naves de guerra, después en el siglo XVIII, para hacer más naves de madera expoliaron los Monegros, que era un vergel forestal. Vaya con los romanos y con los navieros! Ir a buscar madera para el mar en una tierra de secano. Y ahora, tras la monarquia, la republica... llega el regadío. ¡Válgame el cielo, por fin ! No llueve, pero tenemos agua para los campos.
Llegamos a Navarra a Burguete - Auritz, un restaurante a pie de carretera o calle, con dos regueras o canales que bajaba el agua limpia y transparente. Un buen restaurante de tres estrellas, unas bonitas mozas con los mofletes rojos como las muñecas, estas nos sirvieron un bacalao.... qué bacalao!! Y... ya empezamos la racha de comer hasta por los codos y beber buen vino del lugar. Todos bebieron lo suficiente pero no estan acostumbradas a beber y así estuvieron animadas deshinibidas por el caldo navarrés durante un buen rato.

Al salir encontramos una romeria, con estandarte y todo, de color rojo, andaban a tres filas, cantaban cánticos y alabanzas; unas jóvenes mozas iban descalzas por el asfalto y cantaban y rezaban con fervor, por la carretera. Delante, un agente de policia autónoma vestida de rojo con su gran moto que impresonaba. En una casa cercana, un vecino poco fervoroso, con una vara de fresno se daba golpes en la palma mientras murmuraba, andad, andad, que si fuera por mi os volverías por donde venís! Mientras, se hacian risas por una anecdota que decían por el microfono, era la del burro ( de cuatro patas) que se habia puesto al salir de la población y no dejaba salir a los romeros y esto fué una anécdota en esta romeria, porque se enfrentaron el burro y el cura.
Terminada ésta emprendimos viaje hasta Roncesvalles. Hermoso paisaje, edificios para albergar a los pelegrinos, un espacio de fervor y de turistas como nosotros.

Fotos: Maria Rosa/sbarrau

COPPÉLIA

Una nova entitat cultural i artística s'ha creat al barri veí del Carmel. Fins ara, el grup es deia Grup de Dansa de Silvia Roig. Ella, va ser bailarina del Gran Teatre del Liceu, i a més de la carrera de Dansa té la carrera de piano, i és qui porta la la direcció artistica de Coppélia.
La podrem veure al mes de juliol el dia 4 de juliol a les festes del Carmel, en un entarimat a la Rambla del Carmel, omplint un espai de festa amb actuacions musicals fetes per nens i joves.
Durant tres anys ens ha ajudat a l'AVCV quan feiem els concerts de Primavera, ella feia el Performance abans del concert.
Coppélia és una associacio cultural de promocio artistica i amb projectes de futur per a convertir-se en una companyia de dansa, té el llistó molt alt degut als inicis humils de l'associació, no obstant això, les seves danses i coreografies són de gran nivell, malgrat els pocs medis econòmics.
Nota:
A joves, a families que vulguin que els seus fills aprenguin danses diverses com: ballet classic, jazz, etc. poden dirigir-se a Coppélia, a l'adreça de Boca Nord, ( Carmel) que és allà on assagen.
Desitgem molt d'exit en els seus projectes.

Fotos: sbarrau/juliol 2007 Festa Major Carmel

ESTEM PREPARANT LA FESTA MAJOR DEL COLL- DELS BARRIS DEL NORD-

Estem preparant la Festa Major del Coll ( Festa Major dels Barris del Nord). Les verges Trobades ,i La Diada Nacional de Catalunya,

Seguint el mateix patró dels anys anteriors i especialment el de l'any passat, les festes es faran al mateix lloc, llevat que els permisos municipals diguin el contrari.

Serà la setmana anterior a l' 11 de setembre, es faria festa el mateix 11 i el dissabte següent el lliurament de Premis, dels Premis Literaris Grau Miró 2008.

Es mantindrá el sopar de germanor amb els lots de menjar preparats. I el ball de Festa Major, Les Havaneres, i no farem l'exibició de judo, ni el museu del transport de miniatures podrà obrir les portes.

Invitem a participar a les persones i les entitats en la comissió d'aquesta festa major.

Informa AVCV

Lamentem la defunció del Sr. Olivart, el nostre pèsam a la esposa i familia. El barri ha perdut un excel.lent veí.

Foto: sbarrau Festa major 2007/arxiu

TERTULIA ARTISTICA DEL COLL

La tertulia Artistica del Coll, ( Centre Civic del Coll) tindrá lloc el dia 17 d'abril a les 7 de la tarda.

El tema d'aquesta tertulia será l'artista LLUIS FLOTATS, un pintor de Gracia, i del Coll. Va pintar el santuari de la Mare de Deu del Coll ( Parroquia del Coll) considerat mestre de la pintura catala d'aquest darrers cinquanta anys, li van atorgar la Creu de sant Jordi un cop va arribar de Veneçuela on va rsidir uns quince anys.

Lluis Flotats, se l'ha de considerar com un artista de gran formació, un artista que domina el dibuix, l'aquarel.la i l'oli, i les arts murals santuaries.

Va viure a Gracia i postriorment al Coll fins la seva mort. Es per als veïns del Coll de gran interès parlar d'aquest artista per ser un artista local i de reconeguda fama i mestratge

La tertulia anirà precedida d'un recull de forografies de quadres de l'artista i el seu fill, que també es diu Lluís Flotats, serà qui anirà donant dades de la vida artistica del seu pare.

Es d'esperar que en aquesta tertulia tinguem més afluencia que en les altres al tractar-se d'un artista que s'ha conegut i sabem de qui parlem.

Us hi esperem a tots.

Informa Sbarrau AVCV

Fotos sbarrau

TEATRI DE BUTXACA A RADIO GRACIA DE L'AVCV

VAREM COMENÇAR LA PRIMERA EDICIÓ EL DESEMBRE DE 2007, amb el Pessebre de Nadal d'en J.M.de Segarra. El gener l'associacio de Dones Taxonera amb les participants del grup de català van fer gairebé sencer el programa en directe, recitant i interpretant.
Ja al febrer vam llegir poemes de d'arreu del món des de l'antiguitat fins al dia d'avui amb poemes sentimentals, eròtics de tots els temps.
I al mes de març hem dedicat el programa a la dona amb versos de dones per a dones, amb les col.laboracions de les escriptores senyores Emilse Zorzut d'Argentina i de l'escriptora Mariè Rojas de Cuba.(1)
I aquest mes d'abril amb motiu de sant Jordi i el cent anys de Mercè Rodoreda, farem el Teatrí en divendres dia 25 d'abril, al Centre Civic amb Radio Gracia. Es llegiran textos de Mercè Rodoreda i també uns poemes d'ella.
Podreu escoltar-nos a la sintonia de Radio Gràcia. (FM 107.7) De les 18 a les 20 hores. De 18 a 19 hores serà per a nens i de 19 a 20 el Teatrí de Butxaca

Nota: Adreçada a veïns afeccionats al teatre i a rapsodes que desitgin participar en aquest Teatrí de Butxaca de l'AVCV a través de Ràdio Gracia en les properes edicions, cal que us dirigiu a l'AVCV. ( Salvador Barrau)
avvcollvallcarca@hotmail.com

(1) Agradecemos las colaboraciones literarias de las escritoras Marié Rojas de Cuba, y de Emilse Zorzut de Argentina;, sus trabajos han sido leidos en la radio dando contraste a los escritos de otros autores. ( gracias)

Sbarrau

Fotos sbarrau/arxiu

ANY EUROPEU DEL DIALEG INTERCULTURAL

Reunio amb l'Ajuntament de Barcelona i l'IMU en el Palau de la Virreina.

La Unió Europea ha declarat 2008 com l'any Europeu del diàleg Intercultural. L'Ajuntament de Barcelona celebra aquesta decisió i declara la seva adhesió i suport a la iniciativa.
El mes de novembre de 2007 es va aprovar una Mesura de Govern que declarava l'adhesió de Barcelona a la celebració de l'any.
L'Institut de Cultura de Barcelona aporta la part tècnica. Des del Comissionat d'Immigració i Dialeg Intercultural es coordinará l'agenda d'actes no especificament culturals que es promouen des dels diferents sectors de l'ajuntament i Districtes.
Tot i no sent un programa tancat les entitats que ho desitgin podran adherir-s'hi encara.


L'AVCV. Ha assistit a questa reunió i anurem informant de l'agenda i dels programes.
( L'acord de Govern i el PAN 2008-2011 han inclos com a prioritat l'el.laboració del Programa Municipal d'Interculturalitat)

El dia 14 d'abril l'AVCV te una invitació per assistir al Saló de Cent a la presentació del programa.

EXCURSIO PROPERA AL PAIS BASC I NAVARRA

Benvolguts soci, amics i veïns.
Us anunciem que tenim interès en organitzar una sortida pel pont de maig, cap el país Basc i Navarra.
Ens caldria saber quants de tots vosaltres esteu interessats, per això us demanem que passeu per l'associació de veïns i manifesteu el vostre desig com més aviat millor.
Evidentment ens cal una resposta ràpida. Us esperem.

AVCV
Preu aproximat: 250 a 300 €

En honor a la senyora Maria Mullerat

És enguany amb la celebració del dia de la dona, que volem fer un senzill homenatge a la senyora Maria Mullerat.

MARIA MULLERAT I BASSEDAS ( 1903- )

per Salvador Barrau Viñas.

“ Escola per a nens amb disminucions psíquiques, a la Masía Can Móra”

La señora María Mullerat va arribar al barri del Coll i obrir les seves portes a la Masía de Can Móra, a l’any 1964, es la primera dona que va crear una Institució per a nens i nenes amb disminució psíquica creant la Institucio Maria Mullerat. Persona singular, va ser molt apreciada i estimada en el barri del Coll.( Barcelona)
De professió docent,mestre especialitzada en ensenyament de nens deficients, inicià les seves activitats a Barcelona, al carrer de Còrsega,núm. 220, donant clases particulars de reforç educatiu a nens, sota la preocupació creixent dels pares per a obtenir suport educatiu i reglat per tal que els seus fills amb “transtorns caracterials” i “discapacitats” poguessin tenir una adaptació a l’escola normal.
Compartia la docencia també la senyora Vicenta Verdú i Nogueroles, ambdues van ser les pioneres d’aquest estadi de suport a les persones disminuïdes psiquiques, lleus i profundes.
La creixent activitat i la progressiva demanda dels pares dels nens, que buscaven un reforç educatiu pels seus fills, va crear una nova necessitat d’atenció a aquest col.lectiu, la qual, no es podía seguir donant en el domicili del carrer de Còrsega.
Així a l’any 1964, es trasllada a la masía de Can Móra. Una masía catalogada i registrada en el Patrimoni de la Ciutat. Can Móra, els veïns el consideren del barri del Coll,(Districte de Gracia) però la legalitat municipal recau sobre el Districte d’Horta Guinardó, al ser l’ultim carrer i llindant amb el de Gracia, però a nivell popular Can Móra és del barri del Coll.
Des de 1964 a 1969, es donava servei als nens en aquesta escola de la Masía de Can Móra, i és aquest darrer any que passaria a constituir-se l’Associación de Padres para Niños con Disminución Psiquica” , i es, a partir d’aquest fet que va tenir una renovació molt important amb l’entrada de nous Mestres i alumnes creant-se posteriorment com a Cooperativa, sense ànim de lucre, i posteriorment, en el transcurs dels anys vers el 1970 en ASPASIM, el que va suposar una nova estructura de l’escola.( 1985)
En deixar Can Móra, el canvi d’adreça i seu va ser a C.Mont d’Ossà, a Vallvidrera ( Barcelona) aquest últim i definitiu trasllat acabaría donant resposta, a les families i a la Institucio mateixa, en el seu projecte fundacional, de donar suport a “ persones amb greus transtorns de desenvolupament i discapacitats greus, dificilment integrables en espais educatius i laborals considerats normal”.
Allò que sap el barri del Coll de la Maria Mullerat. Tothom la recorda com una gran dona, una persona singular, amb un immens amor pels nens amb disminució de les malaltíes mentals.
Una mestra singular, estudiant incansable, viatgera i amb amplia visió oberta de la vida. Va ser mestre de l’Excm Ajuntament de Barcelona, entre els anys de la guerra civil, des del 1937 al 1939. Va conèixer diverses institucions mentre estudiava a París ,sota la pressió de l’ocupació d’una França ocupada pels nazis,en els seus viatges va fer coneixences a Alemanya, França, Suissa, possant-se en contacte en escoles i institucions de nens amb dificultats intel.lectuals,amb les disciplines de Montessori, i altres.
Es posà e contacte amb el Govern Alemany, en época de la segona guerra mundial, per tal de portar nens malalts psiquics a Barcelona.
Algún album de fotografíes consultades, ens venen a dir que la senyora Maria Mullerat, era una viatgera incansable, que s’havia avançat al seu temps, que coneixia el nostre país,costums i geografía, gaudia de la vida social i dels avenços de la societat, viatjava per l’estranger, sense fronteres. Li agradava la poesía i en feia de pròpies,era doncs una dona sensible, eficaç, valenta que va acabar deixant petxa al barri del Coll i a la ciutat de Barcelona, i a les institucions de suport als nens i nenes, malalts psiquics de difícil integracio a la vida quaotidiana i normal, i a la societat en general de Barcelona.
La senyora Maria Mullerat, es va integrar al barri ia les entitats de la zona deixant fer concerts al pati de Can Móra, amb les Caramelles Infantils del Coll, així com el bateix dels caps grossos, de les Caramelles Infantils.

La senyora María Mullerat
María Mullerat i Bassedas va néixer a Cambrils ( Tarragona) el dia dos d’octubre de 1903, mestre d’ensenyament primari , carnet d’identitat ,num. 1.038, de La Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, i docent en l’Escola del Grup Escolar núm.55, de l’Avinguda de la Generaltat,núm.21 ( any 1938) a l’edat de 34 anys, i vivía al carrer de Còrsega,220 de Barcelona. Va treballar a l’Escola Laboratoris Vilajoana, de forma continuada en data quinze de setembre de 1938. La seva fitxa de treballadora indica: professió Mestressa ( mestra) Especialitat: Deficient. Salari: 7.000 pessetes. Empresa on treballa: Ajuntament. Edat 34 anys, soltera i adreça al carrer de Corsega,220 de Barcelona. ( 1937)
Va ser nomenada per al càrrec de “Mestressa interina de l’Escola Municipal de Deficients, en mèrits de concurs oposición, dotat de l’haver anual de set mil pessetes”
S’acordà el càrrec a l’Ajuntament de Barcelona, Negociat Central, on el “Comité Municipal Permanent, en sessió del dia 13 de l’actual ( signat a 27 de gener de 1938)
Es coneix també a la Maria Mullerat pel seu consultori al carrer de Paris,165, pral. Telèfon,72007, de Barcelona, on exercia com a especialista en “ Reeducación Fonética y Motriz"

Certificat de la U.G.T. com a salva conduït emès per la Generalitat de Catalunya, Departament de Seguretat Interior, segellat el 20 de Novembre de 1936, registre núm.267-8683, on es lliura a Maria Mullerat Bassedas, edat 32 anys, Estat soltera, Domicili, Rosal 10, 2º-2ª de Barcelona. ”Es autoritzat perquè pugui circular lliurement per tot Catalunya menys en zones frontereres i de guerra” Barcelona, 20 de noviembre de 1936.
Certificat emès per: Gouvernement de la Reublique Francaise, Delegation en Espagne, L’atacche Culturel, en data 15 e juny de 1951, indicant que la Sra. Maria Mullerat poseeix un nivell suficient de la llengua francesa, per a obtenir un profit desijable.Ella ha de seguir el el curs de Psiquiatria a Paris del 15 de septiembre al 15 d’cotubre proxims.
Data: Madrid, 15 de juin 1951
María Mullerat i Bassedas,disposava del permís de conduir de Segona Classe, emès a Barcelona per la Jefatura de Obras Públicas de la Provincia.
Vehiculos de motor mecánico de servicio particular.Núm. de permis. 39.711, en data sis d’agost de 1929, a l’edat de vint-i-sis anys.

http://www.tdx.cbuc.es/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1010105-222857/srp1de2.pdf (pag.214 i 215)

Foto: sbarrau

TEATRE "COMEME EL COCO NEGRO"

Hay, quin disgust! Al començar l'espectacle va i et diuen, que ja s'ha acabat ! Sí, que ,s'ha , a-ca-bat! Redeu! Tothom exclama! Que s'han begut l'enteniment? Ja sabem que quan hem entrat ja estaven cantant i ensenyant cuixa... però nosaltres, ja haviem arribat, i a l'hora.
Va entrar per la porta principal, molt esverat, un senyor amb barbeta, un senyor assenyat, vaja, que no era cap salta taulells... i va dir-nos, un cop pujat dalt de l'escenari, que allò s'havia acabat. Que, ja, havia, a-ca-bat- i- que- des-mun-ta-ven!
Serà ximplet aquest home? Que ens han pres el pèl ? Que fem cara de nens de catequesis? Però, ell seguia dient que no, i mentre anàven desmuntant el teatre... a una dona li va caure un cortinatge que per poc han de buscar al Holmes, d'Anglaterra pr a trobar-la, de tant embolicat i quantiós el cortinatge.
I aquest senyor que va entrar amb una jaqueta grisa, amb un forat a l'americana, que be se'l podia haver surgit per una bona surgidora, encara anava dient: Va que hem d'anar a les terres de l'estranger, que vol dir anar cap a España, o sigui fora de Catalunya, que ens esperen dintre d'unes hores...
Quina disbauxa! I per voler quedar be... ens van demanar si voliem "bocatas" entrepans, vull dir, primer, si els voliem de pernil, de xorisso( xorisso de porc) no dels altres; de llonganissa, de truita, i fent un cap mas diuen : 600 bocates. ¡Ara torno !
Ara torno? Ens preguntem... aquesta gent del teatre són bojos! A on li faran 600 bocates, ara per ahir ? Però se'n va anar, això sí, què àgils ! Com pujaven les escales, com les baixaven, com corrien... semblaven una marató de vàlids.Quines presses... quina velocitat, l'aire ens feia bellugar els cabells del cap!

Ara, el més bo, es la vida interior entre bàmboles, entre vestidors i camerins i taló tancat. La vida del teatre és com un safareig de mil bruixes rentant i picotant la roba. No en deixen una sola sense picar-li el cul. No deixen... com es diu en castellà... " títere con cabeza" i la que sembla més virtuosa resulta que es la més... com ho diriem... més ximpleta( ho dic així per quedar be)
I quina gracia... una xiqueta, que era de València. Era una nena( disfressada perquè tenia espolons) que amb tota la inocencia explicava coses senzilles i amb inocència... quina gracia, i amb tanta inocència que no s'adonava que també anava deixant a tothom com ! són!

Però... no tot acaba aquí, i em deixo moltes coses... ens van fer fer de camàlics. Vam fer una cadena, per anar més ràpid i per poder agafar el tren o l'avió cap a l'estranger, i tot el passadis el vam ocupar passant coses de l'escenari cap a la furgoneta, això deien, però aquella furgoneta debia ser de la llargada de l'AVE perquè hi van posar un munt de coses...

Les senyores de costura, del vestuari, també deien la seva, que si la nena brasilera, que és tant mona... que si es begullava que deu n'hi dó, que te una veu que.... Nena! Vine canta...
Jo? diu ella. Sí, carinyo, tú! No veus que esperen que cantis... I es posa cantar. I, li surt una veuassa de camioner que semblava que acabava de beure's un "cigaló de conyac" quina veu!
I les avies diuen capcioses i verinoses: si molt de tipet... però la veu, te tot allò que té al davant !

Ooh! Quina desil.lusió. Aquella vedette... que remenava cadenciosament les caderes, un cul rodó com dues xindries petitones be moldejades, uns pits turgents que enamoraven.. uns llavis gruixuts i ben pintats que et venien ganes de petonejar-los fins treure-li la pintura... i com bellugava el cul... i va, i veus, que, sota aquells pantalonets cenyits i ajustats, que es notaven els plecs de la pell, i que encisava... va, i et diuen si té tot el que tenen els homes!
Redeu! Que mal repartit està el món.
Es que el món del teatre, ja se sap, fantasia, creació i il.lusió... el pecat va ser que la vedette que em va apassionar em diguessin que tenia pito!
SB/AVCV

No obstant recomanem que aneu a veure aquesta magnifica representació.

Iniciades les primeres reunions de la Llei de Barris

Reunits a la seu del Districte de Gracia, amb la Gerent del districte, els tècnics de l'ajuntament i les entitats del Coll que fomen la comissió de seguiment de participació de La Llei de Barris, van exposar un seguit de dades i accions a iniciar en aquest any 2008 i preparar les properes per a estudiar i fer per al 2009.

L'ordre del dia 27 de març de 2008 va ser la següent:

1.Presentacio i debat propostes de projectes: Instal.lació de baranes; Programa "benvingudes al barri"
2.Establiment del procés de debat de l'actuació als carrers Funoses i Llussà, i carrer Pineda.
3.Convocatòria de la propera sessió centrada en el tema d'ajuts a la rehabilitació.
4.Proposta visita a la Finca San Salvador

Resultat de la sessió (resumida)
Prioritzacion de col.locació de baranes ( cal dir que vacostar molt definir la priorització ja que l'orografia i dificultat del barri fa difícil prioritzar, però es va iniciar i acceptar el següent:)
1. Carrer Rubens( Passeig Mare Deu del Coll-Balears)
Balears - Clotés i Cartago.
2.Baixada Sant Marià
3.Entorn del Centre Civic
4.Font del Coll( Mora d'Ebre i Tirso) Mora La Nova (Font del Remei i Tirso)

Queden per a més endavant els carrers: Beat Almató i Móra d'Ebre (Font del Coll i Santuaris); Baixada de Solanell; Jaume Cabrera;Pere Llobet ( últim tram); Pau Ferran (últim tram): Haití.

Anirem informant quan a cada reunió tinguem un document que és objecte de l'aprovació i consens entre veïns, entitats i ajuntament, un cop s'hagi aprovat ho exposarem amb un document adient.Ara el que llegiu són aproximacions més o menys segures, però les altres queden pendents de dir-ho amb rigurosa seguretat.

Pel mes d'abril farem una visita a veure les obres de rehabilitació de la finca San Salvador.

Es presenta el projecte: Benvingudes al barri. Un programa d'educació social i d'animació sociocultural, (que pot entroncar amb amb la prosocialitat i l'holisme i la creació de cél.lules socials que inicient un inici i creen un tot ( un tot social).
Lliane de Serveis Socials, va fer una presentació acurada, digne, i amb projecte de futur adreçat a les persones nou vingudes al barri, tant d'ordre interior com d'exterior, especialment als nou vinguts que recau la nostra zona amb persones "llatines" aquestes persones que en la trajectòria de més de 500 anys, a Amèrica del Sud, encara arriben a l'estat espanyol amb els cognoms castellans, i és com tornar a casa. Doncs benvinguts, d'allò que sembrem recollim!

Liliane, va exposar el seu programa i estudi, que més o menys va gradar salvant diferencies de forma, però no tant de continguts.

( Salvador Barrau, no va estar d'acord que el barri del Coll se'l consideri un barri dormitori, ja que aquest concepte al segle XXI, i amb les connotacions socials, laborals, culturals i de serveis es pot considerar un barri dormitori a tots els barris de Barcelona.
La diferencia resideix en :un barri amb equipaments i serveis i un barri sense serveis ni equipaments, i on la gent ha de marxar del seu barri a fer les activitats en altre barri, i obviament va a casa a dormir. Mantenir etiquetes es mantenir conceptes errònis i malintencionats. Cal una análisi de la realitat actual basada en els coneixements sociologics i antropologics actualitzats i la mateixa evolució del barri que ha canviat tant com tot Barcelona.

L'AVCV, va passar-se deu anys denunciant que el Coll no era Gracia, ara, ja som barris del Nord de Gracia i el Districte es Vila de Gracia, hem fet canviar les etiquetes, i amb elles es canvien els conceptes , les accions i actuacions i responsabilitats politiques.
No és el mateix els barris que es van construir amb el "barraquisme vertical" a un barri amb 900 anys d'Historia com és el Coll, aquesta superficialitat de concepte amb el barri del Coll, va molestar al president de l'AVCV, i en petit comité va comentar a la Liliane, que el seu projecte no el "veia" i que s'han d'apropar a la "prosiocialitat i al concepte d'holisme social", evidentment queda clar que, el lèxic, parlar amb els usuaris dels barris ha de canviar de registre per a que existeixi una comunicació que solament queda en el llenguatge dels tècnics d'educació social iserveis socials, i que el poble encara no ho entén perquè són conceptes universitaris,alguns desporvistos de la realitat i de vivencia.)

Anirem comunicant-nos amb vosaltres.
Informa AVCV.sbarrau.
Reunió feta amb:Sra. Mari Carmen Fernandez; Esther Garcia;Josie Abascal; Isabel Montané;Liliane Gallamini;Antonio Gómez;Salvador Barrau;LauraEudal;Joan Piñol;Froilà Bellostes;Pilar Bastué;Domenech Giravent; Marina Abad.

PARQUING DEL COLL LAGUNA DE LANAO

Després d'una llarga espera, les obres han començat. Un cop iniciades ens adonem que la construcció va molt ràpida, un cop feta la cimentació s'ha construit la planta baixa i el primer pis, ara van a bon ritme.
Anirem informant a mida que tingues noves interessants que siguin del vostre interès.

Foto: sbarrau

IN MEMORIAM DE JOAN OLIVART I PUJOL

El nostre darrer adéu al bon veí i amic en Joan Olivart i Pujol ( ponts 1940 - Barcelona 2008) Una malaltia greu ens va apartar de la seva buhonomia, del seu art i dels records de tants anys hem tingut al seu costat, des del restaurant, fins al seu Museu Taller del Transport de Coll-Vallcarca.
Aquests darrers anys ha estat un col.laborador al barri amb la festa major on ell se sentia orgullós de la seva obra i els veÍns admiravem la seva mestria i art de les maquetes en miniatura. Ara, solament ens queda el record i sentiment de dol per a la seva esposa i familia.
el nostre barri ha perdut un gran home, un home cívic ple de proïsme, i un model a seguir.

Fotos arxiu s.barrau

VISITA AL PALAU DE LA MUSICA CENTENARI

Una munió de persones socies de l'AVCV, vam anar a visitar el Palau de la Música, una visita guiada i ben explicada. La historia, els orígens, la simbologia, la labor musical i la labor social des de fa més d'un segle, i l'aportació actual a la cultura catalana i a la cultura del món.
Un Palau és obert a totes les disciplines artistiques musicals tant del món popular com del món clàssic llevat de l' òpera, que ja te el seu palau " El Liceu de Barcelona".
L'entrenyable palau ens va impressionar, els que ja el coneixiem vam veure les innovacions i els esforços arquitectònics per a preservar de la polució atmosfèrica l'obra dels arquitectes del modenisme català, un art, que és admirat arreu del món.
Les columnes de les baranes de vidre amb forja a l'interior, les làmpades de ferro donant un vol sobre el public com si fossin làmpades en moviment donat per la finestra oberta, on entra l'aire i fa que aquesta voli sobre l'aforo del Palau. Una gran escala noble, de marbre i la gran catifa, donen empaque i bona presencia a la música, als músics als ciutadans de Barcelona i d'arreu del món quan entren en aquest palau, el palau de la música.
El palauet en el lloc d'una parròquia, donen immensitat moderna a un palau antic, i ens adonem que allò antic s'harmonitza amb el nou, sense fer-se mal, una obra de rajol magistralment decorat com si fos una obra escultòrica d'un gran escultor.
En la visita ens diuen que hi han concerts tot l'any, gairebé un per dia, i podem comprar entrades a un concert pel valor d'un euro ( 1€) la qual cosa, aquell matí ens va gratificar tant la visita, com la compra de l'entrada del concert.
Finalment vam poder prendre un café que ens van servir aquells cambrers amb devantal francès fins als peus. Bon cafè, bon servei, bona visita, i la llàstima va ser que no ens deixessin fer fotografies a dins del Palau.
A fora, Lluí Millet immortalitzat amb la batuda a la ma, i l'edifici de vidre al darrera, semblava com si el gran mestre dirigís un concert , el concert de l'univers musical, al costat de les generacions joves que al costat i als seus peus s'hi posaven.
Recomanem aquest visita. Una sola vegada no n'hi ha prou, perquè el Palau de La Música Catalana, és un gran palau i no s'acaba mai.

Fotos: sbarrau/ Fotos Miquel

TALLER CERAMICA DE CAN SEDO(Esparreguera)

Anar a veure la Passió d'Esparreguera, no és una visita única, l'organització ajuda a conèixer també les industries que estan al seu entorn com es Can Sedó Ceràmiques.
La vila d'Esparreguera sempre ha estat una vila coneguda per La Passió i pels seus terrissaires, essent una terrissa important, com d'altres, en altres comarques. La bòvila on podies comprar fang la sortida del Torrent Mal, fins els petits terrisaires d'Esparreguera són una mostra vital d'aquest ofici ancestral des de fa un miler d'anys, però que avui ha minvat, francament.
Hem visitat a can Sedó, tot just donant un tomb per darrera el teatre. Una noia prima, amable i amb una veu avellutada ens ha guiat fins a les intal.lacions on ens ha explicat els terrers per a pastar fang i el feixuc fet de pastar, que d'aquí ve el mot "ves a pastar fang" quan trobem una persona que ens està carregant massa la seva impertinència.
Hem pogut veure ceràmiques escrupolosament ben acabades amb esmalts de baixa temperatura i obres singulars de creació. També hem vist que la mestria hi és present, quan son capaços d'imitar en ceràmica una agulla d'estendre roba que sembla com si fos de fusta, un ventall dels fogons emmarcat fent una obra singular, i dic singular, pèrquè quan un estri es deixa de fer funcionar per l'us i pels canvis de costums, per l'evolució de la societat i es trasnformen en estris artístics, aquest es converteixen en art.
En la visita ens adonem com les falles tècniques fan que es crein peces singulars com són els rajols que han estat més aprop de la font de calor i sobrepassen els mil cinc-cents graus i es van fonent i agafant altre color que dona qualitat creant-se obres accidentals d'art.
En sortir i en entrar de Can Sedó ens adonem dels símbols hermètics adosats a l'edifici, i al terra de la finca. L'arc, la corda, l'aigua i l'estrella, elements semiótics que s'apropen als significats d'una logia.
La visita va ser agradable, interessant, i és una visita que es pot recomanar. Un descendent de la saga dels Sedó ens va atendre a l'entrada i va tenir cura de les persones, i ens doná explicacions, com per exemple: el forn industrial dels seus avis, un forn d'aquells que s'havia de tapiar per a poder coure i es atacat pel foc, per tres costats, com si fossin els forns del xinesos amb la porcellana. Una interessant visita.
Fotos. Sbarrau
Peces cremades al forn, simbologia hermetica,la pastera i terres , en la visita a Can Sedó.

ENTUSIASMATS PER LA PASSIO D'ESPARREGUERA

Veure la Passió d’Esparreguera, no es solament veure un espectacle sinó una transmissió artística, de les arts escèniques i llurs sentiments, als espectadors, al mostrar aspectes de gran realitat en la representació. La Passió, mil·lenària entronca amb la població d’Esparreguera, que n’és patrona Santa Eulalia; fent que l’escola de teatre sigui viva des del mateix teatre com dins de les entitats, i cases d’Esparreguera, on viuen els actors i els seus mestres, que són els pares, i alguns, els avis dels actors de les noves generacions de La Passió.
Generació darrera generació el mestratge i estils de declamació es passen a través dels anys de forma oral, tothom ja se sap el paper sense estudiar-lo gaire i amb sublim facilitat, i el que és més important el sentiment per interpretar una obra acte sacramental, avui, un espectacle. Al mateix temps que el gaudi de l’obra, alhora és una vivència que s’arriba amb la introspecció a les arrels de la nostra cultura cristiana-jueva, encarnada amb els actors,sense aquesta sensibilitat, no podrien sortir a escena donant la qualitat plàstica que donen i nosaltres copsar aquest art.
Els quadres escènics tots molt ben representants, molt plàstics, estètics, una mostra teatral feta per gent senzilla de la població seguint la tradició de segles,donant un gran resultat professional, els gest de les mans, les cares, les ganyotes, el gestualisme popular el podem veure en la representació on qualsevol detall queda plasmat artísticament, com en els quadres fix on arriben a l’ànima de l’espectador.
Malgrat les crítiques, del cartell d’un Jesús, al costat del jovent que fan grafits per les parets ( tendència grafitera que te els seus orígens en la antiguitat) ha fet créixer critiques superficials i banals a periodistes superficials, que han aconseguit que es parli més de la Passió.
El Jesús que hem vist avui, plasma la imatge antiga d’un home fill de Déu clavat a la creu, una imatge fidel a la imatgeria religiosa, d’ahir i d’avui.
Tots els personatges de l’obra: apòstols,sanedrins,soldats, el poble de Judea, Pons Pilat,Judes, i el colom ensinistrat,etc. Tots han fet es seu paper, altres un paperàs, veient els estils de la gent antiga i la nova de la Passió, i marcant una etapa que condueix a la renovació d’actors que en el conjunt formen entre joves,nens, novells i veterans un gran mosaic cultural de les arts escèniques i especialment La Passió. Com a nota curiosa, aquesta escenificació d’avui, hem pogut sentir les veus dels homes, amb veu de tenor, es curiós perquè aquesta veu es cercada per totes les corals per manca d’homes, tenors, i La Passió en té per donar i per vendre, però té la mancança de barítons i baixos, aquests necessaris per a quadres de més solemnitat i gravetat dramàtica.No deixa de ser xocant,però té solució, tot i que la terra de barítons i baixos la trobarem al nord cap al país basc.
Hem entès que darrera de cada representació i després de veure les instal·lacions del teatre, ens adonem de la gran logística que aquest teatre té. Els efectes de llum, els canvis de quadres i de decorats, l’àngel que sembla que voli, i Jesús que leviti, que el vestuari i els colors són de color pastel per a no ser llampant un més que l’altre i donar importància a un actor més que l’altre, quan el principal és el blanc, que despunta per sobre els altres, és la llum, és Jesús.
Hem sentit una obra en vers, que actualment està fora de normalització lingüística per semblar antic, la qual cosa jo, posaria al dia( opinió personal) però no trauria un bri del contingut de l’obra, de les sentencies, dels diàlegs, de la força literària que considero una obra artística, i ens hi adonem amb els diàlegs dels sanedrins i el de Pons Pilat amb el seu anàlisi del poble hebreu, i amb l’art de nedar i guardar la roba.
Però no em deixaré pas de dir que amb l’hosanna tot el poble acut a l’escenari com si fos una obra de cine de La Metro, nombre de gent, vestuari, llum, entusiasme... tan real com proclamar un rei, el mateix poble, que després el negaria.
Solament ens queda felicitar a tots els actors, a Francesc Alert per haver-nos atès amb el mestratge d’un bon relacions públiques,( i al miler de col·laboradors)per haver pogut fer arribar al dia d’avui una obra semblant, plàstica i de qualitat, que apropa creients i no creients, a practicants i agnòstics; una obra basada en el gran missatge d’amor i pau que va redimir el món i alliberà la dona. I així acabo, perquè Jesús, a més, és història, no són llegendes, no són invencions, i la seva paraula i mestratge pedagògic segueix viu, avui i sempre.
S.barrau/ AVCV

(fotos amb els apòstols: Judes, Pere i Andreu, a la sortida del teatre abans de dinar, d'aquí al cel)

Foto del teatre a la mitja part